sábado, 20 de abril de 2013

Entrevista a Miquel Ramos


Miquel Ramos a la Plaça del Cedre a València


 (Iván Argente, Adrián Caballero i Jordi Learreta) València

No volem imposar la nacionalitat a ningú, però que ningú s'impose a nosaltres”

Miquel Ramos, teclat i veu del grup Obrint Pas des de l'any 1996, va néixer a València a 1979. Va estudiar al IES Benlliure, al barri valencià de Benimaclet, on va conèixer la resta dels membres de la banda. Paral·lelament a la seua trajectòria musical, desenvolupa la professió periodística després d'estudiar Comunicació Audiovisual. Fou membre fundador del periòdic independent L'Avanç on coordinà diferents seccions. Actualment col·labora amb el periòdic Diagonal. Una persona compromesa, social i sempre a peu de carrer.

Com entra Miquel Ramos a formar part d'Obrint Pas?
Obrint Pas naix en l'institut Benlliure l'any 93. Jo i dos més dels que estem actualment en el grup entrem eixe any a estudiar en el Benlliure però no estàvem en eixe grup, estàvem en un altre on feiem punk i hardcore. Compartíem local d'assaig, ens coneixíem tots, anàvem a la linia en valencià i no érem tants els que féiem música. Va haver-hi  una connexió. Poc a poc el nostre grup es va desfer i jo vaig entrar en Obrint pas en l'any 96.

Eixe mateix any guanyareu un concurs. El premi era signar amb una discogràfica catalana. Ho vau rebutjar i en formareu una amb altres grups valencians. Per què?
Perquè nosaltres veiem que firmar un contracte amb una discogràfica comercial, uns anys i uns quants discs ens hipotecava massa la nostra llibertat. Volíem fer les coses quan i com vullguerem i no veiem clar que estant en aquella discogràfica poguérem mantindre eixa independència. Va ser la nostra aposta personal. Tirarem endavant el projecte i la veritat és que no ens penedim en absolut.

L'assassinat de Guillem Agulló us ha influït?
Moltíssim. Jo tenia 14 anys quan van assassinar a Guillem. Recorde que a l'escola va vindre el professor i ens va contar l'historia i ens vam quedar molt tocats. Com una persona que era com nosaltres havia perdut la vida per pensar i ser com nosaltres. Va ser un shock total. A tots ens va tocar molt i va marcar un abans i un després, no sols a Obrint Pas sinó a una generació.

Aquest va ser un punt d'inflexió?
Sí. Vam veure que tot el conte aquest de la transició, que s'havia acabat tot i que ja vivíem tots en democràcia era mentida. Encara hi havia gent disposada a matar-nos per el que pensàvem i per el que dèiem i evidentment sempre hem volgut portar el nom de Guillem molt lluny per a que no es torne a repetir.

Vint anys després ha canviat la situació?
Malauradament no. Quan les coses es posen dures per al sistema el feixisme ix i fa la feina bruta. L'Estat en que vivim no ha passat conters amb el passat. Existeix una certa impunitat i nosaltres estem condemnats a suportar-la. Algun dia s'assabentaran que això no només és un risc per a la gent que no pensa o que no és com ells volen, sinó per a la mateixa democràcia.

És una quimera l'independència al País Valencià?
Pense que cada país té el seu ritme. És un procés de canvi de mentalitat. Es vorà si el País Valencià algun dia vol o no ser independent o si vol unir-se a Catalunya. Nosaltres no volem imposar la nacionalitat a ningú, però de la mateixa manera no volem que ningú s'impose a nosaltres. A mi no m'han de dir: tú ets espanyol. Cadascú es lliure de triar, tenim aqueixa sort.

Heu decidit fer una aturada indefinida en 2014. Tants anys junts pesen?
No els anys junts. Nosaltres tenim la sort de dur-se molt bé. Som una gran família, som amics. Quan no tenim concert quedem. No ens ha pesat el conviure, ens ha pesat la traca que dúiem durant tots els anys, sense parar, sense tindre un estiu lliure per a gaudir... No ha sigut una qüestió de que tot ens ha cremat, hi ha vegades que necessites parar una miqueta, mirar enrere i dir: ara que volem fer?

Llavors que faràs?
Jo m'he dedicat sempre al periodisme independentment del grup. Pense seguir dedicant-me i continuaré militant en moviments socials. També viatjaré, que em fa molta il·lusió. Avorrirme no m'avorrire.

Com a periodista que opines de la situació actual dels mitjans de comunicació?
Evidentment el periodisme està tocat de mort. Gràcies als mitjans alternatius que han trencat el discurs oficial existeix una informació alternativa, però evidentment l'has de buscar. Si únicament lliges premsa oficial estàs sotmès a interessos empresarials. L'exemple del tracte informatiu de El País amb Veneçuela és per a estudiar a les facultats de periodisme. És una aberració periodística i una manca d'ètica, fent-li el cul gros a la dreta i a la extrema dreta veneçolana.

Has anomenat la informació alternativa. Amb les noves tecnologies tot el món pot ser periodista?
Tot el món no pot ser periodista. Jo pense que el periodisme exigeix moltes coses. L'objectivitat és un mite. Pense que el periodista ha de prendre partit, però això no lleva que vaja en detriment del rigor. Un periodista ha de ser rigorós, ha d'argumentar tot el que diu, per què ho diu i tindre les dades suficients per a poder sostindre eixa argumentació. Això no vol dir que qualsevol puga escriure en twitter la seua opinió i convertir-se immediatament en un periodista.

Twitter està perjudicant la professió?
No, jo pense que és un arma de doble filo, depèn de com l'utilitzes. Hi ha gent que ha picat molts rumors en Twitter i mentides s'han convertit en grans veritats- S'ha de ser molt prudent. L'ús de xarxes socials exigeix molta responsabilitat. El periodisme és fonamental.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Miquel Ramos, teclado y voz del grupo Obrint Pas desde el año 1996, nació en Valencia a 1979. Estudió al IES Benlliure, en el barrio valenciano de Benimaclet, donde conoció el resto de los miembros de la banda. Paralelamente a su trayectoria musical, desarrolla la profesión periodística después de estudiar Comunicación Audiovisual. Fue miembro fundador del periódico independiente El Avance donde coordinó diferentes secciones. Actualmente colabora con el periódico Diagonal. Una persona comprometida, social y siempre a pie de calle.

¿Cómo entra Miquel Ramos a formar parte de Obrint Pas ?

Obrint Pas nace en el instituto Benlliure en 93. Yo y dos más de los que estamos actualmente en el grupo entramos ese año a estudiar en Benlliure pero no estábamos en ese grupo, estábamos en otro donde hacíamos punk y hardcore. Compartíamos local de ensayo, nos conocíamos todos, íbamos a la línea en valenciano y no éramos tantos los que hacíamos música. Hubo una conexión. Poco a poco nuestro grupo se deshizo y yo entré en Abriendo en el año 96.

Ese mismo año ganaréis un concurso. El premio era firmar con una discográfica catalana. Lo rechazasteis y formaréis una con otros grupos valencianos. ¿Por qué?

Porque nosotros vemos que firmar un contrato con una discográfica comercial, unos años y unos cuántos discos nos hipotecaba demasiado nuestra libertad. Queríamos hacer las cosas cuando y como quisiéramos y no vimos claro que estando en aquella discográfica pudiéramos mantener esa independencia. Fue nuestra apuesta personal. Saldremos adelante el proyecto y bien es verdad que no nos arrepentimos en absoluto.

¿El asesinato de Guillem Agulló os ha influido?

Muchísimo. Yo tenía 14 años cuando asesinaron a Guillem. Recuerdo que en la escuela vino el profesor y nos contó lo historia y nos quedamos muy tocados. Como una persona que era como nosotros había perdido la vida para pensar y ser cómo nosotros. Fue un shock total. A todos nos tocó mucho y marcó un antes y uno después, no sólo a Abriendo sino a una generación.

¿Este fue un punto de inflexión?

Sí. Vimos que todo el cuento este de la transición, que se había acabado a pesar de que ya vivíamos todos en democracia era mentira. Todavía había gente dispuesta a matarnos por el que pensábamos y por el que decíamos y evidentemente siempre hemos querido traer el nombre de Guillem muy lejos para que no se vuelvo a repetir.

¿Veinte años después ha cambiado la situación?

Desgraciadamente no. Cuando las cosas se ponen duras para el sistema el fascismo sale y hace el trabajo sucio. El Estado en que vivimos no ha pasado cuentas con el pasado. Existe una cierta impunidad y nosotros estamos condenados a soportarla. Algún día se enterarán que esto no sólo es un riesgo para la gente que no piensa o que no es como ellos quieren, sino para la misma democracia.

¿Es una quimera la independencia en el País Valenciano?

Pienso que cada país tiene su ritmo. Es un proceso de cambio de mentalidad. Se verá si el País Valenciano algún día quiere o no ser independiente o si quiere unirse en Cataluña. Nosotros no queremos imponer la nacionalidad a nadie, pero del mismo modo no queremos que nadie se impongo a nosotros. A mí no me tienen que decir: Tú eres español. Cada cual se libre de elegir, tenemos esa suerte.

Habéis decidido hacer una parada indefinida en 2014. ¿Tantos años juntos pesan?

No los años juntos. Nosotros tenemos la suerte de llevarse muy bien. Somos una gran familia, somos amigos. Cuando no tenemos concierto quedamos. No nos ha pesado el convivir, nos ha pesado la traca que llevábamos durante todos los años, sin cesar, sin tener un verano libre para disfrutar... No ha sido una cuestión de que todo nos ha quemado, hay veces que necesitas parar un poquito, mirar atrás y decir: ahora que queremos hacer?

¿Entonces que harás?

Yo me he dedicado siempre al periodismo independientemente del grupo. Pienso seguir dedicándome y continuaré militante en movimientos sociales. También viajaré, que me hace mucha ilusión. Aburrirme no me aburriré.

¿Como periodista que opinas de la situación actual de los medios de comunicación?

Evidentemente el periodismo está tocado de muerte. Gracias a los medios alternativos que han roto el discurso oficial existe una información alternativa, pero evidentemente lo tienes que buscar. Si únicamente lees prensa oficial estás sometido a intereses empresariales. El ejemplo del trato informativo del País con Venezuela es para estudiar a las facultades de periodismo. Es una aberración periodística y una carencia de ética, haciéndole el culo gordo a la derecha y a la extrema derecha venezolana.

Has nombrado la información alternativa. ¿Con las nuevas tecnologías todo el mundo puede ser periodista?

Todo el mundo no puede ser periodista. Yo pienso que el periodismo exige muchas cosas. La objetividad es un mito. Pienso que el periodista tiene que tomar partido, pero esto no quita que vaya en detrimento del rigor. Un periodista tiene que ser riguroso, tiene que argumentar todo el que dice, por qué lo dice y tener los datos suficientes para poder sostener esa argumentación. Esto no quiere decir que cualquiera pueda escribir en Twitter su opinión y convertirse inmediatamente en un periodista.

¿Twitter está perjudicando la profesión?

No, yo pienso que es un arma de doble hilo, depende de cómo lo utilizas. Hay gente que ha picado muchos rumores en Twitter y mentiras se han convertido en grandes verdades- Se tiene que ser muy prudente. El uso de redes sociales exige mucha responsabilidad. El periodismo es fundamental.

1 comentario:

  1. Molt xulo l'article, Ivan. Preguntes interessants i directes. Enhorabona.

    ResponderEliminar